Per què aquest repte de la marató?

Ostres, se'm fa complicat trobar una resposta senzilla. Però crec que hi ha una part de mi que se sent molt atreta pels grans reptes, les coses complicades i l'esforç.

M'emociona creure que puc, confiar en mi mateix. Això reforça el meu benestar. Quan estic a les sis del matí corrent, plogui, faci fred o calor, somric perquè veig que estic construint alguna cosa a través de l'esforç i la constància.

I davant d'un repte, traço un pla de treball. I malgrat que estic convençut que l'assoliré, no em deixen de venir dubtes i pors.

Potser és massa, potser rebento, potser no he nascut per ser maratonià. Qui m'he cregut que soc?

I quan corro, veig al meu costat homes i dones fortes, amb cossos més atlètics, i jo, amb la meva panxeta, corro al seu costat, resisteixo, pateixo i me'n surto.

A poc a poc també vaig perdent pes i això m'ajuda a fer-ho encara millor. I em proposo reptes, vull fer els meus millors temps, competir contra mi mateix i adonar-me que puc ser encara més ràpid que el Sergi de vint anys. És una cosa increïble!

Una malaltia crònica m'amenaça cada dia: l'artritis psoriàsica. Aquesta malaltia consisteix en una resposta anòmala del sistema immunitari que provoca inflamació a les articulacions i dolor. També tinc afectada la pell, amb una descamació força desagradable, i en ocasions he tingut plaques de psoriasi bastant bèsties per tot el cos. La psoriasi té un component estètic molt visible, però també genera irritació, picor i una sensació de malestar.

Per sort, un tractament em permet tenir actualment la malaltia a ratlla i he superat episodis de dolors terribles, que feien que el dia a dia fos una autèntica marató. Moure't amb dolor constant és desolador. I malgrat que un s'acostuma a aquest dolor, és una autèntica fatiga.

I soc afortunat que la sanitat pública vetlli pel meu benestar. Tinc el privilegi de poder viure actualment sense aquells dolors que m'ha provocat l'artritis.

Aquest repte de la marató és també un desafiament majúscul per a un cos mig defectuós, amb el qual semblaria que no soc la persona més indicada per córrer aquesta distància. Però cada cop més persones amb discapacitats i malalties desafien allò que semblava impossible.

I sí, en l'impossible em trobareu sempre! Soc un convençut que l'impossible és possible.

Vull regalar-me aquesta il·lusió i, si pot ser, inspirar aquells que avui puguin sentir que el seu cos els ha abandonat.

Però jo he tornat a confiar en el meu cos. Avui no el sento feble i puc sentir la força interior que m'empeny a córrer.

Així que sí, em dono permís per flipar-me, per viure aquest repte amb una certa èpica, com una experiència transformadora que vull viure. Amb la por al fracàs, però amb el convenciment que només podem guanyar si lluitem pel que volem.

També perquè crec que, malgrat saber que és una prova que em deixarà destrossat, la seva preparació construeix una fortalesa capaç de compensar un dia de competició brutal.

Sento que la vida m'ha fet aquest regal increïble i aquí estic. L'únic que sé és que avui soc mereixedor de calçar-me les bambes i ser un aspirant a maratonià.

El que passi després, encara no ho sé.